La presència de Ramon Llull en la gran novel·la cavalleresca valenciana es concreta, fonamentalment, en les parts “anglesa” (caps. 1-97) i “africana” (caps. 296-413) de l’obra, per bé que de diversa manera en l’un i en l’altre cas: el que hi ha a la part “anglesa” és una clara intertextualització del Llibre de l’orde de cavalleria lul·lià (LOC) (caps. 28-39) (Nicolau 1905: 10-23; Riquer 1990: 96 i 261-266), mentre que allò que trobem als episodis africans del TB és l’empremta genèrica dels ideals de croada del beat.
En els darrers temps el tema de les petges lul·lianes en el TB ha merescut l’atenció, a diferents propòsits, d’autors tals com Martí de Riquer (1990: 257-271), Albert Hauf (1992), Lola Badia (1993a: 44-52), Josep Lluís Martos (1995) o Rafael Ramos (1995). Tanmateix, això no obsta perquè reprenguem ací de bell nou l’estudi d’aquest aspecte,
Com és sabut, la part “anglesa” del TB (caps. 1-97) es divideix en dues subparts: la formada pel relat de la història de Guillem de Vàroic (caps. 1-27) i la secció doctrinal sobre l’orde de cavalleria (caps. 28-39), per una banda, i, per l’altra, la narració de les experiències cavalleresques de Tirant durant la seua estada a Anglaterra (caps. 40-97). La primera d’aquestes subparts depèn del Guillem de Vàroic (GV), tractadet de cavalleria fragmentari atribuït a Joanot Martorell (Bohigas 1947: 16-24 i 43-77; Martorell 1990a: apèndix II; Riquer 1990: 95-97 i 257-271), que, alhora, es basa en alguna versió del roman anglonormand del s. XIII Guy de Warwick (GW)7 i del LOC de Ramon Llull (Llull 1988; Soler 1989 i 1990).8amb l’objectiu de determinar l’abast real, la funció i el sentit de la presència de Llull en la novel·la de Joanot Martorell,6 a partir de l’estudi dels mecanismes concrets de reutilització d’alguns materials del beat, del tractament literari del tema de la croada africana i, sobretot, de la consideració de les petges lul·lianes a la llum de les possibilitats interpretatives que suggereix el desenllaç de la novel·la (Alemany 1994).
El GV relata la història llegendària del comte homònim, que, després d’un pelegrinatge a Terra Santa, renuncia a la vida mundana per fer-se ermità i viure anònimament. Només la invasió d’Anglaterra pels sarraïns el fa reprendre les armes per ajudar el seu rei com a capità de l’exèrcit fins obtenir la derrota dels invasors. Una vegada aconseguida la victòria, el comte retorna a l’ermita, on, un dia, arriba un escuder bretó al qual Vàroic adoctrina en els principis de la cavalleria mitjançant els continguts bàsics del LOC lul·lià.
Per la seua part el LOC és un “tractat teòric adreçat principalment als cavallers, on [l’autor] demostra per raons necessàries allò que la cavalleria és i allò que no és” (Soler 1988: 17), malgrat que, segurament, no va nàixer amb “la voluntat de ser un manual, en el sentit més estricte del terme” i és “més aviat, el primer pas cap a la sciència demostrada per letres” (Soler 1988: 23). Això és així perquè el LOC va ser escrit com a aplicació d’un dels múltiples vessants de l’Art, en la versió coneguda com a Art abreujada d’atrobar veritat-Ars compendiosa inveniendi veritatem-, vigent durant el període comprès entre 1274 i 1283 (Bonner 1977: 221). El LOC consta de matèria narrativa i de matèria doctrinal. La primera es concentra, fonamentalment, en el pròleg, mentre que la segona es desenvolupa al llarg dels set capítols de l’obra. En el pròleg, un ermità lliura a un escuder un tractat sobre la cavalleria just el mateix que esdevé el moll del LOC- i li demana que el porte a la cort on aquest es dirigeix per a ser adobat cavaller, tot pregant-li que, en retornar, passe per l’ermita per a relatar-li els fets que hi han tingut lloc.
Martorell, en redactar la part “anglesa” del TB, segueix de prop i amplia el GV, la qual cosa no exclou la coneixença directa d’alguna versió del GW i delLOC (Riquer 1990: 361-271). El GV, al seu torn, només fa una tria molt selectiva d’alguns dels passatges més novel·lescs del LOC: fonamentalment el pròleg, tot i que també el llibre 1 (“el come[n]çament de cavayllaria”) i el llibre 5 (“De la significança qui és en armas
Si Llull s’allunya en la seua obra dels tractats didàctics de cavalleria en atorgar al seu text una dimensió teòrica personal, Martorell se separa del producte lul·lià en l’aprofitament que en fa, malgrat la fidelitat microestructural constatable en molts casos. Em referesc a la naturalesa substancialment narrativoficcional dels textos del valencià, enfront del caràcter primordialment doctrinal de l’obra del mallorquí. En Llull prima el docere, mentre que el delectare és únicament -com en el Blaquerna o el Fèlix, per exemple- una eina subordinada a la funció didàctica. Contràriament, en Martorell el delectare esdevé el fonament de la seua producció, mentre que el discurs teòric fragmentari relativitza la seua dimensió tot quedant reduït a un dels múltiples ingredients compositius del discurs ficcional. Així doncs, en el pas de Llull a Martorell s’ha invertit aquesta dicotomia de la tòpica major horaciana. Aquesta és la raó per la qual, entre altres diferències més, els escrits de Martorell sotmeten la font lul·liana a un clar procés de concreció d’actants: el gran rei del LOC passa a ser el rei d’Anglaterra, mentre que l’anònim escuder del tractat es transforma en el cavaller Tirant -bretó com Lancelot i Tristany- en l’obra homònima, per bé que el GV encara ens el presenta com a anònim.de cavayler”). Martorell novel·la en els seus textos el tòpic de l’ermità com a transmissor de coneixements, el qual, en les obres de caire cavalleresc, s’erigeix com a introductor del futur cavaller (Huchet 1985; Pastor 1993). En el GV i en el TB l’escuder i Tirant, respectivament, són alliçonats per un ermità lul·lià que pren l’escorça del comte de Vàroic. Aquest és, precisament, el motiu comú que comparteixen el GW i el LOC. Martorell, com he dit, opta pel material més novel·lesc d’aquesta darrera obra, però sense prescindir totalment de la part teoricodoctrinal, la qual, això sí, se’ns ofereix ara reduïda, alleugerida conceptualment i, sobretot, incardinada en un discurs ficcional de caire extrateòric.
Com que una comparació detallada de les variants argumentals que trobem entre el tractat de Llull i les dues obres de Martorell, el GV i el TB, ja ha estat feta des de Pere Bohigas (1947: 16-24) a Josep Lluís Martos (1995), tot passant per Martí de Riquer (1990: 257-271) i Albert Hauf (1992: 22-28), ací ens centrarem en alguns dels aspectes d’interès que se’n deriven per als nostres objectius. Aquests aspectes, referits al TB, són, fonamentalment tres: la intercalació de l’exemplum de Quinto lo Superior, la referència a Àfrica com a lloc d’infidels propici per a fer mèrits cavallerescs i els manlleus del Lancelot du Lac.
La novedosa inclusió del relat de Quinto lo Superior als caps. 33-34 del TB, a més de l’amplificació de la matèria narrativa que implica en relació amb elLOC i amb el GV, assoleix un pes específic notori a l’hora de determinar el nou sentit que Martorell pretén atorgar als manlleus lul·lians, atès que, a més de contribuir a la cohesió interna de la novel·la, il·lustra el valor pragmàtic concret que el TB atribueix a l’orde de cavalleria. Com és sabut, l’ermità, en la feixuga tasca de traure el jove Tirant de la ignorància supina que aquest confessa tenir sobre la benemèrita institució cavalleresca, no sols recorre a fer-li cinc cèntims del que el beat mallorquí havia escrit dos segles abans, sinó que, a més, troba d’allò més eficaç, per a reforçar la seua tasca docent, recórrer a un exemplum, l’instrument literari del qual els clergues havien usat i abusat en la predicació i en els tractats didacticodoctrinals. És així com, per a il·lustrar la missió primordial de defensa de l’església que correspon a l’orde de cavalleria, l’ermità relata al jove Tirant la història de Quinto lo Superior. Aquest cavaller de ficció és enviat pel Papa a Constantinoble per a posar fre als abusos de tota mena que els turcs hi infligien a la desvalguda cristiandat oriental. Davant la inoperància d’un emperador desposseït de la seua autoritat, aconsegueix posar-hi ordre amb una eficàcia inaudita, tot foragitant els turcs i restituint el titular de l’imperi. Finalment retorna a Roma, on és premiat amb tota mena de tresors papals, mor plàcidament i és soterrat a l’església de Sant Joan el Laterà.
És evident que l’exemplum de Quinto lo Superior, alhora que evoca, mutatis mutandis, l’actitud heroica del mateix comte-ermità Guillem de Vàroic, salvador d’Anglaterra de la invasió sarraïna, esdevé un microcosmos premonitori de l’eix temàtic cardinal del TB, el qual, per altra part, no és més que la reescriptura d’un vell topos literari -el del cavaller occidental que allibera la cristiandat oriental de la subjugació dels infidels- (Stegagno 1966; Ramos 1995: 74-75), que, en els temps en què es redactava la novel·la de Martorell -pels volts de 1460- recobrava una inusitada vigència després que, en la realitat històrica, Constantinoble hagués caigut definitivament en mans dels turcs en maig de 1453.
Així doncs, la doctrina in abstracto del LOC, mitjançant la qual el beat pretenia il·lustrar una de les múltiples aplicacions de l’Art, es refuncionalitza al TBamb una finalitat concreta i eminentment pràctica que s’allunya de la font lul·liana, la qual, no ho oblidem, havia estat concebuda com a “«branca de l’Art» adaptada a l’ús dels cavallers que viuen en el segle i que ni tan sols té res a veure, en principi, amb l’aplicació concreta de l’exèrcit a la guerra de l’Islam” (Badia 1993a: 48).
Potser és aquest caràcter teòric i generalista del doctrinal de cavallers lul·lià el que, precisament, mena Martorell, a l’hora d’adaptar-lo per a la seua novel·la, a interpolar-hi una al·lusió ben significativa inexistent als passatges del
LOC que manlleva. Em referesc al capítol 30 del
TB, on, en preguntar-li Tirant a l’ermità si de cas és cavaller, aquest li respon: “Mon fill [...], bé ha L anys que yo rebí l’orde de cavalleria en les parts de Àfricha, en una gran batalla de moros” (Martorell 1992: I, 52). Aquesta brevíssima menció d’Àfrica com a lloc on el comte de Vàroic va ser adobat cavaller lluitant contra els infidels no és casual ni gratuïta i, per tant, no ens pot passar desapercebuda. I dic que no és casual ni gratuïta si més no per dues raons: 1) serveix per a vincular la funció de la cavalleria a la croada contra els infidels, aspecte decisiu en la trama narrativa del
TB, i 2) preludia, inequívocament, el dilatat episodi africà de la novel·la (caps. 296-413), al qual contribueix a donar sentit, justificar i incardinar coherentment en el conjunt p
er si encara no ho sabíem, ja sabem, doncs, per què Martorell envia Tirant a Àfrica: al marge de l’eventual funció expiatòria de determinats comportaments ètics del protagonista (Mir 1989; Alemany 1997: 221-223), les exòtiques terres africanes, poblades per enemics o, si més no, ignorants del cristianisme, són l’indret més adequat per a forjar els cavallers tant en el vessant purament militar com en el missioner, segons demostraran els fets. És per aquesta via que els episodis nord-africans del TB, a més de connectar subtilment amb la part “anglesa” de la novel·la, tributària del LOC, ens duu també a Ramon Llull des del punt i hora que exemplifiquen una de les grans utopies del beat: la “conversió dels infidels mitjançant la predicació i la croada” (Hauf 1992: 12). L’actuació de Tirant al nord d’Àfrica reflecteix a bastament la imatge del cavaller croat apòstol de la cristiandat, donat que l’heroi hi dedica una bona part del seu temps a l’evangelització i al bateig, en col·laboració amb dos mercedaris valencians -un d’ells anomenat fra Joan Ferrer-, de vora 400.000 musulmans (Badia 1993a: 48, n. 22), entre els quals destaquen el rei etíop Escariano9 i la princesa Maragdina, filla del rei de Tremicén, amb la qual aquell acabarà casant-se. Aquesta apoteòsica cristianització d’infidels, reforçada per l’hàbil política matrimonial propiciada per Tirant, permet fer realitat en la ficció novel·lesca un pla d’actuació ideal que presenta clares concomitàncies amb el que havia postulat Ramon Llull al Liber de fine -on sosté que la recuperació dels Sants Llocs només seria possible després de la conquesta de l’Espanya musulmana, del nord d’Àfrica, de les illes de Rodes i Xipre, etc. (Badia 1993a: 45, n. 16)-, amb el que propugna el cavaller armeni Aitó de Gorigos en La flor de les històries d’Orient (Aitó 1989) o, fins i tot, amb les profecies tardomedievals que anunciaven que un príncep cristià arribaria a conquistar Alger, Fes, Tunis, Bugia, Constantinoble i Terra Santa (Duran 1987: 21). Albert Hauf ho ha resumit molt bé amb una pregunta retòrica: “¿No es tracta, més o menys adaptada a les circumstàncies, de la mateixa estratègia proposada per Llull i per Aitó, i que volia posar en pràctica el nostre Jaume el Conqueridor, de tancar en tenalla l’enemic per forces convergents?” (Hauf 1992: 31).macrotextual de la novel·la, en contra del que ha estat el parer d’un sector de la crítica durant molt de temps (Alemany 1997: 219).
És evident, doncs, que la croada de Tirant a Àfrica té una relació genèrica amb un vessant clau de la utopia lul·liana, que, tanmateix, convé relativitzar des del punt de vista de les dependències textuals concretes, ja que les petges d’aquesta utopia potser ja constituïen tot un lloc comú àmpliament difós en la cultura de l’època en què es va escriure el TB. Però no és aquest l’únic element relativitzador susceptible de ser adduït a propòsit de la determinació dels límits de la influència de Llull sobre la novel·la valenciana. N’hi ha un altre més rellevant des del punt de vista literari: la possible ironia amb què Martorell va reescriure aquestes fabuloses gestes (Badia 1993a: 47; 45, n. 17; 48-49; 84). Els resultats hiperbòlicament òptims de l’actuació de Tirant al nord d’Àfrica, especialment en allò que afecta la conversió massiva de nadius, permeten però, abans d’avançar cap al desenllaç del TB, convindrà reprendre un punt que he anunciat més amunt. Em referesc a la intertextualització d’alguns passatges del Lancelot du Lac en els mateixos capítols de la part “anglesa” del TB on s’aprofita el LOC. Concretament, tant a la fi del cap. 34 com al llarg del cap. 35, l’ermità explica a Tirant el valor al·legòric de les armes defensives i ofensives pròpies d’un cavaller, d’acord amb una llarga tradició (sant Bernat de Claravall, Pere March...) que, en última instància, es remunta a un passatge de l’epístola de sant Pau als Efesis (6, 13-17). És el cas que, en confrontar les explicacions corresponents que proporciona el TB -i, fins i tot, el GV, tret d’alguna mínima excepció- amb les que conté el LOC lul·lià, hi trobem clares discrepàncies. Aquestes, tal i com ha demostrat Rafael Ramos (1995), es deriven del fet que, en aquest cas concret, el TB opta per substituir el model del LOCper un altre text alternatiu que també gaudia d’un considerable prestigi en l’univers medieval, el roman de Lancelot du Lac, d’una versió catalana del qual ens han arribat dos fragments (Sharrer 1977: 17-18). Pel que sembla, Martorell substitueix el LOC pel Lancelot allí on els conceptes lul·lians resulten excessivament abstractes. Segons assenyala Rafael Ramos (1995: 83),aquesta possibilitat, però, sobretot, és el contrast de tots aquests èxits sense parió amb el desenllaç definitiu de la novel·la, sobre el qual parlarem tot seguit, allò que més contribueix a fer bona aquesta hipòtesi: a mitjan segle XV, uns pocs anys després de la caiguda definitiva de Constantinoble, en plena adaptació de la cavalleria a una realitat radicalment canviant i des d’una situació personal de franca davallada (Chiner 1993), ¿com es miraria realment Martorell els vells projectes missionals que Llull havia contribuït a escampar pertot arreu? No ho sabem amb precisió inequívoca, però no és exagerat pensar que el nostre autor, qui escriu a la fi dels seus dies, s’ho mirés tot amb un cert distanciament entre nostàlgic i burleta, tot i que, com adverteix Lola Badia (1993a: 45, n. 17), “aquesta ambigüitat no hauria d’induir ni lectures exageradament hilarants ni refutacions radicals de l’element còmic”.
Lulio indicaba que “offici de cavayler és mantenir e deffendre la santa fe catholica”, pero esa es sólo una de sus funciones, pues inmediatamente se añadía que “offici de cavayler és la fi e la intenció per la qual fo començat l’ordre de cavayleria”, [...] “mantenir e deffendre senyor terrenal”, “mantenir terra”, “mantenir vídues, òrfens, hòmens desapoderats”, “és haver casteyl e cavayl per guardar los camins e per deffendre lauradors”, deberes que el valenciano parece olvidar deliberadamente [...]. Martorell respeta la primera función como la principal aunque la modifica ligeramente: su caballero, siguiendo al Lancelot, debe “mantenir e defendre la santa mare Església”: la matización, pasando de “fe catòlica” a “Església” es importante [...], pues revela una visión más propia de un caballero combativo contra el Islam que de un religioso preocupado por minucias teológicas.
|
La tria de les fonts esmentades per a l’elaboració del pòrtic del TB ens situa, genèricament, en la pista d’una proposta ideològica absolutament arrelada en els principis més pregons de l’univers medieval, que es concreta, amb tots els matisos necessaris, en l’actualització del vell codi cavalleresc i de l’ideal de croada fixats dos segles abans pel beat. La personalitat del comte-ermità, mestre de cavalleria de Tirant, i el manual que empra per a la seua tasca didàctica -substancialment el LOC lul·lià amb alguns canvis presos del Lancelot, malgrat que en l’obra se’ns diga que és l’Arbre de batalles-10 en són signes inequívocs. Per altra part, l’actuació del protagonista al llarg de la novel·la confirma, en termes generals, que ha après bé la lliçó del seu mestre. Amb aquest bagatge formatiu Tirant protagonitzarà una trajectòria cavalleresca brillant, exemplar i ascendent al servei de la cristiandat, tal i com ho palesen les seues actuacions a Sicília, a Rodes i, de manera molt especial, al nord d’Àfrica, on, com hem vist, s’endevinen fàcilment els ressons dels ideals de croada lul·lians. Aquesta trajectòria del cavaller culminarà amb l’alliberament definitiu de l’imperi cristià d’orient del domini turc, amb el seu nomenament com a cèsar d’aquest imperi i amb el seu matrimoni amb la princesa Carmesina, filla de l’emperador. Però, com ja és sabut, un tomb imprevist del destí fa que el nostre protagonista deixe aquest món víctima “d’un mal de costat” (cap. 471), tragèdia que es rematarà amb la mort, tot seguit, de la seua flamant esposa i del vell emperador.Aquesta ve a ser la tònica general que es dedueix de la resta de manlleus del Lancelot que substitueixen el LOC. Això és així perquè el tractat lul·lià, concebut com a branca de l’Art per a l’ús de la cavalleria, en abstracte (Soler 1989: 23), exigia ser readaptat a l’hora de fer-lo servir com a element compositiu d’una novel·la l’eix temàtic de la qual demanava actualitzacions ben concretes per a fer-la rendible ideològicament i estètica en els temps que corrien. Al seu torn, la imbricació de passatges del Lancelot amb d’altres del LOC en la primera part del TB contribueix a remarcar la naturalesa de ficció literària, emparentada amb la tradició artúrica, de l’obra de Martorell (Butinyà 1990; Sales 1991).
Aquest desenllaç (Pujol 1996), tan allunyat de les expectatives de
happy end que el desenvolupament de la novel·la podria generar en el lector poc atent,
11no entra en contradicció, de cap manera, amb els pressupòsits ideològics que ens havien bastit, al començament de l’obra, els materials procedents del
GV i del
LOC lul·lià: el medievalisme canònic d’aquests i de l’ideal de croada contra els infidels es reedita ara mitjançant el recurs a l’expedient de l’acció de Fortuna, mestra de virtut, la qual ens ensenya a menysprear les glòries mundanals d’acord amb les pautes inequívoques del vell
vanitas vanitatum. L’heroi esforçat i virtuós que és Tirant esdevé un no-res just en el punt en què havia arribat a assolir les cotes més altes del seu èxit professional i la seua plena realització afectiva. Però hi ha un inquietant segon temps del desenllaç que relativitza -si no és que els invalida- els plantejaments ideològics dominants fins ací en la nostra novel·la. Em referesc a les noces entre la vella emperadriu viuda i el poc
Les conseqüències que se’n deriven no són intranscendents, perquè una solució narrativa d’aquesta mena altera el missatge didàctic concentrat en els trenta-nou primers capítols del TB i desenvolupat al llarg de les seues pàgines. Això obri unes expectatives interpretatives bastant més complexes i novedoses, perquè ja no sembla possible llegir el TB en clau de didactisme convencional, pla i pur, com ens suggerien les fonts emprades en l’elaboració del nucli embrionari de la novel·la. El contrast entre les pàgines inicials i les corresponents als episodis africans, per una part, i les finals, per l’altra, és suficientment notori perquè no ens preguntem si Martorell no haurà fet ús de la ironia com a recurs estructural clau de la seua obra. Si ha estat així, la tesi última del TB dista bastant de les que es desprenen del doctrinal cavalleresc i dels plans evangelitzadors lul·lians, perquè allò que l’autor hauria volgut dir, entre altres coses, és que els fonaments i l’esperit de la vella cavalleria no són més que un pur desideratum inviable en el moment en què escriu, ja que els virtuosos que els practiquen sucumbeixen finalment per deixar pas als oportunistes de torn que triomfen mitjançant actuacions gens ni mica heroiques ni virtuoses. Des d’aquesta òptica, els models lul·lians -i altres de connexos-, considerats en el conjunt macrotextual de l’obra, hi assoleixen una refuncionalització absolutament original i novedosa, que contribueix a definir un producte alternatiu a l’arquetipus literari cavalleresc conegut fins aleshores.
