TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL

Globalitat o totalitat. Moltes obres reunides en una de sola

El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort. De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en exclusiva.



Novel·la de cavalleria

Aquest és el primer component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble.


Novel·la històrica
N’és en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més significatiu en aquest sentit.


Novel·la militar

El Tirant és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc.

El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà –si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV.

El Tirant, però, anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals.


Novel·la de costums

A través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges, advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia.

Tot el que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa. Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes, es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la seducció i la cortesia amoroses.

Novel·la eròtica

Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).Tirant aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no, com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi.

El tractament que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig, comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell “per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”. No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons.

Les més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor, del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors- podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo Blanc.


Novel·la psicològica

Tirant i la resta de personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi.

És obligatori que trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia, ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una evolució, com la que faran altres personatges, començant pel protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és tan complexa com la del seu cavall.