Obres de Joan Martorell

"Guillem de Varoic"
El Guillem de Varoic és un relat inacabat que Martorell ampliá i modificá en els trenta-nou primers capítols del Tiranl. El protagonista és un noble que, avorrit i desenganyat del món, es retira en una ermita a fer peniténcia. Mentrestant, els moros ocupen Anglaterra i ell, esdevingut per uns estranys designis cap dels exércits anglesos, allibera el país de I'ocupació sarraina. Acomplerta ta seva missió, torna a la vida ermitana i aconsella un escuder sobre les maneres de comportament d'un cavaller. L'aspecte didáctic delGuillem de Varoic procedeix del Llibre de l'orde de cavalleria, trtentre que I'aspecte novel.lesc procedeix de la prosificació francesa del Guy de Warwycke, relat anglonormand del segle xtlt.

Lletres de batalla
La lectura de les quinze lletres conservades ens mostren dues actituds ben diferents. que no s'exclouen sinó que es complementen: el taranná lluitador de Martorell per tot alló que afectés els seus interessos o el seu honor i una segona actitud, més subtil, que és el que Mario Vargas Llosa anomena "la passió per les formes", és a dir, la passió per I'ambient creat a I'entorn de la mort, el cerimonial establert per la cavalleria mitjangant cartells afixats a les ciutats, cartes entre els cavallers,etc. És la matanga entesa com a gran espectacle. Un espectaclen el qual, probablement, el menys important sigui la preséncia inevitable de la mort.

Flor de cavalleria
Novel·la, atribuïda a Joanot Martorell, de la qual només es conserva un fragment del pròleg (Biblioteca Nacional de Madrid), on parla de les batalles de sant Miquel amb els àngels rebels i de la licitud dels combats cavallerescs.

Tirant lo Blanc
La novel.la s'inicia amb les aventures del cavaller ermita Guillem de Varoic, el qual rep la visita de Tirant. que es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d'Anglaterra. Alliqonat per I'ermitá sobre la cavalleria. Tirant marxa amb els seus acompanyants a Franqa. Sicília i Rodes. on Tirant arriba a ser cap dels exércits bizantins. Després d'una série d'aventures al nord d'Africa. torna a Constantinoble on es casa amb la filla de l'emperador, la princesa Carmesina, iés nomenat César de I'lmperi. El matrimoni mor poc després; Tirant victima d'una malaltia i Carmesina a causa del dolor per la mort del seu marit. Al costat de I'acció militar de Tirant corre l'acció amorosa; acció amorosa no únicament de Tirant i Carmesina sinó la dels altres personatges: la de Diafebus i Estefania. la de I'emperadriu i Hipolit. la de l'emperador i les donzelles del palau, la del princep Felip amb Ricomana i les extraordináries -per humanescol.laboracions de Plaerdemavida ila Viuda Reposada. Aquesta multiplicitat d'accions manté el lector sempre atent i evita de caure en l'avorriment que podrien provocar alguns capitols massa feixucs, a causa dels convencionalismes retórics de l'época.

La pelicula de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una pel·lícula dirigida per Vicente Aranda i realitzada el 2006 basada en el llibre homònim.

Argument

Es basa essencialment en els episodis de la novel·la de Joanot Martorell (final del segle XV) i té lloc aConstantinoble i referent als amors de l'heroi i de Carmesina, la filla de l'Emperador de l'Imperi Bizantí. Per raons de restriccions cinematogràfiques, la trama de Tirant lo Blanc no és del tot respectada. L'emperador de Constantinople encarrega Tirant lo Blanc d'alliberar l'imperi grec dels turcs, cosa que fa. El desafiament següent serà per a ell de guanyar el tresor més car de la princesa Carmesina: en un món destrossat per la guerra, víctima de les ambicions dels combatents i de la lluita per al poder, el tresor més cobejat és la virginitat de la filla de l'Emperador. Sobre el camp de batalla, Tirant el Blanc és ajudat pels famosos Almogàvers, i en les lluites més secretes de les alcoves del palau imperial, ho és per les dames de la cort, la qual cosa explica el subtítol de la pel·lícula (El complot de les dames).

Repartiment

• Casper Zafer: Tirant lo Blanc
• Esther Nubiola: Carmesina
• Victoria Abril: la Vídua Reposada
• Leonor Watling: Plaerdemavida.
• Ingrid Rubio: Estefània de Macedònia
• Charlie Cox: Diafebus
• Giancarlo Giannini: l'Emperador
• Jane Asher: l'Emperadriu
• Sid Mitchel: Hipòlit
• Rafael Amargo: el gran Soldà

Al voltant de la pel·lícula

• La pel·lícula va ser presentada a València el 30 de març de 2006
• Va estrenar-se a 264 sales espanyoles el 7 d'abril de 2006.
• Es va presentar fora de selecció al Festival de Cannes, el 21 i 22 de maig de 2006.
  Es va presentar en el festival de Venècia.

Personatges de Tirant lo Blanc

Descripció dels personatges principals

Clarament, el personatge principal és Tirant. És ell el punt de referència de les aventures o entorn a ell esdevé tota la història.

Tirant: és un personatge psicològicament ric, i la seva novel·la és, de fet la seva biografia. Tirant és valent, és hàbil en l'ús de les armes i avesat al cerimonial cavalleresc. Invencible, però a diferència dels herois de Bretanya és ferit en el combat, es cansa, etc. És virtuós, és admirable, però viu en un món ben real i actua sempre en el marc del que és possible. Abans de ser cavaller, és instruït en l'ordre de cavalleria per guillem de Varoic i després nomenat cavaller per el rei d'Anglaterra. És un gran estratega, estudia la situació de la batalla, les forces del contrari i aplica les tècniques millor.Té un gran sentit de l'honor, respectuós, fidel al rei, humil, sensible, i sobretot, és vergonyós en la seva vida íntima.Un darrer aspecte molt important, és la seva cara més intima. Amb la seva relació amorosa amb la Carmesina, es troba vacil·lant, vergonyós, sensible, tímid i fins a algun moment arriba al ridícul. Tirant, tremola d'amor, té por d'estar prop de la princesa, arriba a plorar per causes amoroses.La seva relació amorosa amb Carmesina, és ingènua, un amor obertament declarat, llibertat de costums i relacions eròtiques, que, poc a poc, l'allunya de l'amor cortès.Carmesina no vol accedir al típic joc de Plaerdemavida, ella es manté sempre en una actitud recta.


Plaerdemavida: és l'intermediària entre els enamorats, juga un paper decisiu en les escenes amoroses, és ella qui provoca la trobada entre els dos amants.El comportament amorós de Plaerdemavida no és clar, es presenta com una dona molt sensual, que vol participar en tots els afers amorosos, el compliment del seu desig sexual passa més per la imaginació o la participació com espectadora que no pas com protagonista; coneix bé els desitjos del cor i del cos. És ingènuament ingeniosa, és sensible, entremaliada i molt sensual. Parla clar, diu les coses pel seu nom, és amant del rei i per això és tan atrevida.


Carmesina: és una noia d'uns 14 anys que s'enamora de tirant a primera vista. Entre ells intercanvien jocs amorosos sense arribar a “l' acte”, al que Carmesina no vol accedir fins que siguin un matrimoni i mai convidà a Tirant a la seva habitació, encara que li agradés molt, es mantenia firme a les seves conviccions. Representa els valors socials de Joanot Martorell. Al morir Tirant d'una malaltia, Carmesina mor amb ell a causa de la tristesa.


Viuda reposada: és una dona jove, d'uns 23 o 24 anys que sempre està al costat de la Carmesina, l'ha educat. Ella també està enamorada de tirant, però encara que ha educat a Carmesina, farà tot el possible perquè aquest no prengui matrimoni amb Carmesina. Martorell ridiculitza a aquest personatge. Morirà al saber que tirant torna i que la pot matar per impedir el seu casament.


Felip de França: és un infant, estúpid, però Tirant l'ajuda i aconsegueix a Ricomana.


Ricomana: princesa de Sicília. Es casarà amb Felip de França gràcies a Tirant.


Hipòlit: cavaller, cosí de Tirant que l' ajuda en les batalles i en els afers amorosos. Entre Hipòlit i Tirant hi ha una gran amistat.


Guillem de Varoic: és un compte anglès de gran fama com cavaller. És fa ermità quan es va anar de peregrinació i tornà a Anglaterra vivint d'almoines donades en el viatge de peregrinació.


Emperadriu: és la mare de la Carmesina i dona de l'emperador. Es casà amb Hipòlit, el qual ja mantenien relacions sexuals.


El senyor d'Agramunt: cosí de Tirant. Serà casat amb Plaerdemavida i serà rei de Fes.


Diafebus: és cosí de Tirant. Serà l'home d'Estefania -filla del vertader duc de macedònia-.

TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL

Globalitat o totalitat. Moltes obres reunides en una de sola

El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort. De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en exclusiva.



Novel·la de cavalleria

Aquest és el primer component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble.


Novel·la històrica
N’és en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més significatiu en aquest sentit.


Novel·la militar

El Tirant és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc.

El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà –si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV.

El Tirant, però, anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals.


Novel·la de costums

A través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges, advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia.

Tot el que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa. Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes, es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la seducció i la cortesia amoroses.

Novel·la eròtica

Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).Tirant aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no, com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi.

El tractament que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig, comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell “per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”. No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons.

Les més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor, del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors- podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo Blanc.


Novel·la psicològica

Tirant i la resta de personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi.

És obligatori que trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia, ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una evolució, com la que faran altres personatges, començant pel protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és tan complexa com la del seu cavall.

Sinopsi del Tirant

Amb motiu del casament d’una filla del Rei de França amb el Rei d’Anglaterra se celebren a Londres unes grans festes. Hi excel·leix un gentilhome bretó de vint anys, anomenat Tirant lo Blanc. Allí és armat cavaller. En acabar les festes, Tirant marxa cap a Nantes on s’assabenta del setge de Rodes. Veient que els assetjats no reben ajut de ningú, decideix anar-hi ell mateix.
Després de passar per la costa de Barbaria (Nord d’Àfrica), posen rumb a Palerm per proveir-se de blat. Els reben els reis de Sicília, acompanyats de la seua filla, la Infanta Ricomana, donzella de gran bellesa. L’expedició organitzada per Tirant marxa cap a Rodes, en quatre dies arriben a l’illa. Amb audacia i enginy, trenca el setge de l’esquadra genovesa i enganya el Soldà fent-lo creure que disposen d’una gran quantitat de recuros. Aquest posa fi al setge i abandona l’illa.
Retornat a Sicília, Tirant és requerit per l’Emperador de Constantinoble, qui li atorga la capitania imperial i general de la gent d’armes i justícia. A la cort Tirant coneix la filla de l’Emperador, Carmesina, de qui s’enamora. Enimg d’una treva, mentre se celebra un sumputuós banquet arriba al port una nau endolada en què viatja la fada Morgana, que va a buscar els seu germà el rei Artús, qui respon a una sèrie d’enginyoses consultes.
Mentre les victòries, les treves i les derrotes bèl·liques se succeixen, l’amor entre Carmesina i Tirant s’aferma, fins que una intriga malintencionada fa creure a Tirant que Carmesina manté amors deshonestos amb el jardiner del palau. Després de matar-lo, el cavaller s’embarca per anar al camp de batalla. Enmig de la travessia, la nau naufraga a les costes de Barbaria on se succeeixen nombroses batalles. Així mateix, Tirant emprèn una tasca evangelitzadora amb la qual aconsegueix convertir al cristianisme milers d’infidels nordafricans.
Tirant organitza una nova campanya per alliberar Costantinoble, objectiu que aconsegueix. El Soldà i el Gran Turc, veient-se perduts, proposen la pau final per a cent anys. L’Emperador, per a premiar els serveis del cavaller, li atorga la mà de Carmesina. Però la mort el sorprèn sobtadament. Ferida per un immens dolor, Carmesina també mor.