Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris burgès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris burgès. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de novembre del 2015

Personatges de Tirant lo Blanc

Descripció dels personatges principals

Clarament, el personatge principal és Tirant. És ell el punt de referència de les aventures o entorn a ell esdevé tota la història.



Tirant: és un personatge psicològicament ric, i la seva novel·la és, de fet la seva biografia. Tirant és valent, és hàbil en l'ús de les armes i avesat al cerimonial cavalleresc. Invencible, però a diferència dels herois de Bretanya és ferit en el combat, es cansa, etc. És virtuós, és admirable, però viu en un món ben real i actua sempre en el marc del que és possible. Abans de ser cavaller, és instruït en l'ordre de cavalleria per guillem de Varoic i després nomenat cavaller per el rei d'Anglaterra. És un gran estratega, estudia la situació de la batalla, les forces del contrari i aplica les tècniques millor.Té un gran sentit de l'honor, respectuós, fidel al rei, humil, sensible, i sobretot, és vergonyós en la seva vida íntima.Un darrer aspecte molt important, és la seva cara més intima. Amb la seva relació amorosa amb la Carmesina, es troba vacil·lant, vergonyós, sensible, tímid i fins a algun moment arriba al ridícul. Tirant, tremola d'amor, té por d'estar prop de la princesa, arriba a plorar per causes amoroses.La seva relació amorosa amb Carmesina, és ingènua, un amor obertament declarat, llibertat de costums i relacions eròtiques, que, poc a poc, l'allunya de l'amor cortès.Carmesina no vol accedir al típic joc de Plaerdemavida, ella es manté sempre en una actitud recta.


Plaerdemavida: és l'intermediària entre els enamorats, juga un paper decisiu en les escenes amoroses, és ella qui provoca la trobada entre els dos amants.El comportament amorós de Plaerdemavida no és clar, es presenta com una dona molt sensual, que vol participar en tots els afers amorosos, el compliment del seu desig sexual passa més per la imaginació o la participació com espectadora que no pas com protagonista; coneix bé els desitjos del cor i del cos. És ingènuament ingeniosa, és sensible, entremaliada i molt sensual. Parla clar, diu les coses pel seu nom, és amant del rei i per això és tan atrevida.


Carmesina: és una noia d'uns 14 anys que s'enamora de tirant a primera vista. Entre ells intercanvien jocs amorosos sense arribar a “l' acte”, al que Carmesina no vol accedir fins que siguin un matrimoni i mai convidà a Tirant a la seva habitació, encara que li agradés molt, es mantenia firme a les seves conviccions. Representa els valors socials de Joanot Martorell. Al morir Tirant d'una malaltia, Carmesina mor amb ell a causa de la tristesa.


Viuda reposada: és una dona jove, d'uns 23 o 24 anys que sempre està al costat de la Carmesina, l'ha educat. Ella també està enamorada de tirant, però encara que ha educat a Carmesina, farà tot el possible perquè aquest no prengui matrimoni amb Carmesina. Martorell ridiculitza a aquest personatge. Morirà al saber que tirant torna i que la pot matar per impedir el seu casament.


Felip de França: és un infant, estúpid, però Tirant l'ajuda i aconsegueix a Ricomana.


Ricomana: princesa de Sicília. Es casarà amb Felip de França gràcies a Tirant.


Hipòlit: cavaller, cosí de Tirant que l' ajuda en les batalles i en els afers amorosos. Entre Hipòlit i Tirant hi ha una gran amistat.


Guillem de Varoic: és un compte anglès de gran fama com cavaller. És fa ermità quan es va anar de peregrinació i tornà a Anglaterra vivint d'almoines donades en el viatge de peregrinació.


Emperadriu: és la mare de la Carmesina i dona de l'emperador. Es casà amb Hipòlit, el qual ja mantenien relacions sexuals.


El senyor d'Agramunt: cosí de Tirant. Serà casat amb Plaerdemavida i serà rei de Fes.


Diafebus: és cosí de Tirant. Serà l'home d'Estefania -filla del vertader duc de macedònia-.

Modernitat de l'obra

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religiócavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.
Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat.
En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. To solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.
El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.