Full del manuscrit i textos de l`obra

El Tirant lo Blanc es coneix únicament per la seua tradició impresa, a partir de l’editio princeps de 1490. Tanmateix els estudiosos sempre s’havien preguntat què havia passat amb l’obra des de 1465, quan Martorell acaba la redacció fins el moment en què apareix impresa quasi trenta anys més tard. Un vegada esbrinada la relació entre Martorell i Martí Joan de Galba i la demanda per la possessió del manuscrit, queden encara moltes incògnites: circulava una còpia o més de l’obra? Galba va “retocar” l’obra abans de dur-la a la impremta?

El descobriment d’un full manuscrit del Tirant per l’investigador Jaume Chiner el 1990 a l’Arxiu de la Diputació de València no resol tots aquests dubtes, però almenys permet especular sobre el procés de còpia de l’obra abans de la impressió. No se sap, possiblement no, si el full trobat pertany a l’original de Martorell o a una còpia, ens crida l’atenció que no continga rúbrica del capítol (el fragment és una part dels capítols 407 i 408) i la interrupció de l’escriptura amb una gran part en blanc del full. El full va ser arrancat i reaprofitat, plegat per la meitat a manera de carpeta, per a contenir altres documents, un exemple de reciclatge de paper, no per qüestions ecològiques que es desconeixien sinó per la carestia del material.

El més sorprenent de la troballa és que el full conservat aparegués entre els documents relacionats amb la família d’Isabel de Llorís, la dama que hi consta al colofó de l’obra, com a lectora destacada de la novel·la.

Aquest enllaç te portarà al manuscrit

http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/p349/01260963987810437438813/index.htm

A continuació es presenta el text del Tirant lo Blanc en una edició electrònica que ha estat elaborada a partir de la transcripció de l’exemplar NY1, és a dir, d’un dels volums conservats de l’edició de 1490.

El text que presentem ací amb número de registre 35959 és producte d'un procés que comença l’any 2002 amb un treball de transcripció que es va realitzar al si de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, seu de la Universitat d’Alacant i amb el suport del Ministeri de Ciència i Tecnologia que va finançar el projecte de recerca Biblioteca de recursos multimedia de Tirant lo Blanc (BFF2002-1273). La transcripció completa de l’obra es va incloure a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes el 2004 i, amb correccions posteriorment el 2006 amb el número de registre 1862. Finalment, hem représ el text de 2006, l’hem sotmés a un procés de correcció i l’hem enllaçat full per full amb l’original facsímil, de manera que l’usuari pot comprovar alhora l’original i la transcripció.

Açí tens un enllaç per a veure el registre 35959
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/p349/00365018758858606315635/index.htm

Traduccions del Tirant

El Tirant

Traduccions

NOTA: Aquest apartat ha estat redactat a partir de la informació proporcionada pel Dr. Joan Perera i Parramon (Universitat de Barcelona) i s'ofereix per orde cronològic.

Traduccions antigues

1. Al castellà

Gumiel 1511. Traducció al castellà, anònima, publicada amb el títol Los cinco libros del esforçado e invencible cavallero Tirante el Blanco de Roca Salada, cavallero de la Garrotera, el qual por su alta cavallería alcançó a ser Príncipe y César del imperio de Grecia, a càrrec de l'impressor Diego de Gumiel, Valladolid.

Es conserven dos exemplars d'aquesta traducció, un a la Biblioteca de Catalunya, reproduït a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives i un segon fragmentari descobert per José Manuel Lucía a la Biblioteca del Cigarral del Carmen de Toledo.

Reedicions del text de Gumiel:

• Gumiel 1947-1949. Reedició de la traducció de Gumiel, amb text, introducció i notes crítiques de Martí de Riquer, publicada amb el títol Tirante el Blanco per l'Asociación de Bibliófilos de Barcelona, Barcelona, 3 volums.
• Gumiel 1954. Edició a càrrec de Felicidad Buendía, publicada amb el títol Tirante el Blanco conjuntament amb dues altres obres dins el llibre Libros de caballerías españoles: El caballero Cifar, Amadís de Gaula, Tirante el Blanco per l'Editorial Aguilar, Madrid,ps. 1051-1731. Reeditada per la mateixa editorial l'any 1960.
• Gumiel 1974. Tercera reedició, amb text, introducció i notes de Martí de Riquer, publicada amb el títol Tirante el Blanco. Versión castellana impresa en Valladolid en 1511, dins la col·lecció "Clásicos Castellanos" de l'Editorial Espasa-Calpe, Madrid, 5 volums.
• Gumiel 1990. Quarta reedició, amb text, introducció i notes de Martí de Riquer, publicada amb el títol Tirante el Blanco. Traducción castellana del siglo XVI, dins la col·lecció "Clásicos Universales Planeta" d'Editorial Planeta, Barcelona.
• Gumiel 2005. J. Martorell, Tirant lo Blanch (València 1490), edició i notes d'A. Hauf; Tirante el Blanco (Valladolid 1511),edició i notes de V. J. Escartí; Concordances lematitzades, índexs i revisió global del text a cura d'Anna Isabel Peirats, València, editorial Tirant lo Blanch, 2 vols. i CD Rom.

2. A l'italià

Manfredi 1538. Traducció a l'italià, a càrrec de Lelio Manfredi, publicada amb el títol Tirante il Bianco, valorosissimo cavaliere, nel quale contiensi del principio della cavaleria, del stato e ufficio suo, dell'essamine che debbe esser fatto al gentile e generoso huomo che dell'ordine di cavaleria decorar si vuole, e come dèe esser fatto il vero cavaliere, della significatione dell'arme, così offensive come difensive, e quali atti e costumi appartengono al nobil cavaliere e dell'honore del quale è degno d'essere honorato; con la morte di Abrain, re e signore della Gran Canaria, e rotta delle sue genti, impresa per Niccolò da Sabbio, a càrrec i per comanda de Federico Torregiano d'Asola, Venècia.

D'aquesta edició, n'hem localitzat exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid, a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona -reproduïda a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives-, a la Biblioteca Apostolica Vaticana, a la Bibliotèque Nationale de París, a la British Library de Londres i a la Library of Congress de Washington.

Reedicions del text de Manfredi:

• Manfredi 1566. Della historia del valorosissimo et invittissimo cavallier Tirante il Bianco, a càrrec de l'impressor Domenico Farri, Venècia, 1566, 3 volums. Edició més rara que la de 1538, de la qual tenim constància que es conserven alguns exemplars a la British Library de Londres i a la Bibliothèque Nationale de París.
• Manfredi 1611. Della historia dell'invittissimo cavalliero Tirante il Bianco, impresa per Lucio Spineda, Venècia, 1611, 3 volums. N'hi ha documentats exemplars a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, a la Biblioteca Marciana de Venècia i a la British Library de Londres.
• Manfredi 1984. Tirante il Bianco. Romanzo cavalleresco del XVI secolo, edició a cura d'A. M. Annicchiriaco, M. L. Indini, M. Majorano, V. Minervini, S. Panunzio i C. Zilli i introducció de Giuseppe E. Sansone, publicada per Edizioni La Tipografica, Roma. Edició crítica de la traducció de Manfredi.

3. Al francés

Comte de Caylus 1737. Traducció-adaptació al francès anònima, però atribuïda de forma gairebé unànime i actualment inqüestionada a Anne-Claude Philippe de Thubières, comte de Caylus, publicada amb el títol Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, amb la indicació editorial A Londres. Aux dépens de la Compagnie. MDCCXXXVII, 2 volums.

Reedicions de la versió del Comte de Caylus:

• Comte de Caylus 1740?. Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, edició sense data, realitzada en dues emissions que es diferencien únicament en la portada, la qual en un cas conté la indicació editorial A Amsterdam. Chez Westein & Smith i en l'altra únicament A Londres, 2 volums. De l'emissió amb peu d'impremta d'Amsterdam se'n conserva un exemplar a la Biblioteca Nacional d'Espanya; de l'emissió amb peu d'impremta de Londres se'n coneixen diversos exemplars a la BC, a la Biblioteca Nicolau Primitiu de València, a la BNE i a la BNF.
• Comte de Caylus 1775. Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, edició amb la mateixa indicació editorial a la portada que figurava en l'edició de 1737, A Londres. Aux dépens de la Compagnie, més l'expressió de l'any de l'edició MDCCLXXV, 3 volums. Se'n conserven exemplars (en algun cas relligats en un sol volum) a la Biblioteca de Catalunya, a la BNE i a la BNF.
• Comte de Caylus 1787. Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, edició de la traducció francesa del Tirant publicada formant part de les Oeuvres badines complettes du Comte de Caylus, avec figures. Ees tracta dels dos primers volums, del total de 12 que conformen les Oeuvres badines. A la portada de cadascun dels volums, hi figura la indicació editorial A Amsterdam (et se trouve à Paris, chez Visse) juntament amb l'any de l'edició MDCCLXXXVII. Acompanyen el text cinc gravats de Marillier: un retrat del Comte de Caylus a l'inici del primer volum i quatre làmines al×lusives a sengles fragments de l'obra, d'estètica completament rococó i molt interessants per a un estudi iconogràfic del cavaller Tirant.

Es conserven exemplars de les Oeuvres badines del Comte de Caylus a la a la Biblioteca Nacional de França i a la Biblioteca Nacional de Madrid, d'on hem reproduït la versió digital de la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

• Bibliothèque Universelle des Romans 1783. Versió en francès anònima, notablement abreujada, de la traducció del Comte de Caylus, publicada amb el títol Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, dins la "Bibliothèque Universelle des Romans", París, oct. 1783, 2n vol., pp. 5-68. La col·lecció completa de 112 volums de la "Bibliothèque des Romans" es pot consultar en diverses biblioteques franceses : Biblioteca Mazarine de París, Biblioteca Nacional de França, Biblioteca de Montpeller..., i en l'edició facsímil publicada per Slatkine Reprint (Ginebra, 1969, 28 volums).
• Bibliothèque Universelle des Romans 1997. Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, edició facsímil a càrrec de Pep Vila, publicada per la Diputació de Girona dins del volum Partinuples. Précis sur la romance catalane. Histoire du vaillant chevalier Tirant le Blanc (facsímils d'unes desconegudes impressions franceses de 1779 i 1783), Girona.
• Comte de Caylus 1997. Tirant le Blanc, amb edició de Jean Marie Barberà, col·lecció "Quarto", Éditions Gallimard, París. Introducció de Mario Vargas Llosa. Edició crítica del text editat pel comte de Caylus el 1737.

Traduccions modernes

• Vidal Jové 1969. Nova traducció al castellà, a càrrec de J. F. Vidal Jové, publicada amb el títol Tirant lo Blanc a la col·lecció "El Libro de Bolsillo" d'Alianza Editorial, Madrid, 2 volums. Reeditat diverses vegades per la mateixa editorial, a partir de 1984, a la col·lecció "Alianza Tres".
• Busuioceanu 1978. Traducció al romanès d'Oana Busuioceanu, publicada amb el títol Tirante el Blanco. Roman cavaleresc a la col·lecció "Biblioteca Pentru Toti" d'Editura Minerva, Bucarest, 2 volums.
• Rosenthal 1984. Primera traducció a l'anglès a càrrec de David H. 
• de Nijs. Amsterdam: Querido, 2001.
• Barberà 2003. Tirant le Blanc [Tirant lo Blanc]. Traducció al francés de Jean-Marie Barberà. Tolosa: Anacharsis, 2003. Es tracta de la primera traducció completa al francés, diferent, per tant, de la publicada pel mateix autor el 1997 i que se centrava en el text del Comte de Caylus del segle XVIII. Veg. la reedició de 2008.
• Sasor 2003 Tirant Bialy [fragment] [Tirant lo Blanc]. Traducció al polonés de Rozalya Sasor. Rozalya Sasor, 2003.
• Grujicic 2005. Tirant lo Blanc [Tirant lo Blanc]. Traducció al serbi d'Aleksandar Grujicic. Paideia, 2005.
• Abramova 2006 Tirant lo Blanc [Tirant lo Blanc]. Traducció al rus de M. A. Abràmova, P. A. Skobtsev i E. E. Gúixina. Edició a cura de M. A. Abràmova, P. A. Skobtsev i E. E. Gúixina. Moscou: Ladomir: Nauka, 2006.
• Tazawa 2007. Tirant lo Blanc [Tirant lo Blanc]. Traducció al japonés de Ko Tazawa. Tòquio, Editorial Iwanami Shoten Publishers, 2007. Veg. ressenya.

Traduccions d'edicions fragmentàries i d'adaptacions narratives i teatrals:

• Capmany & Martín 1982. Traducció al castellà, a càrrec dels mateixos adaptadors de l'original català, de l'adaptació en forma d'historieta gràfica d'Andreu Martín i M. Aurèlia Capmany (1974), publicada amb el títol Tirant lo Blanc a la col·lecció "Imagen y Color" d'Editorial Bruguera. La versió castellana es divulgà de les mateixes formes que la catalana: en un volum únic, amb el títol esmentat, i en quatre quaderns separats, amb els títols Tirant lo Blanc es armado caballero, Tirant lo Blanc en Sicilia y Rodas, Tirant lo Blanc en Constantinopla i Tirant lo Blanc en el Norte de África.
• Mustieles 1990. Traducció al castellà, a càrrec de Sergio Mustieles Rebullida, de l'adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet (1989), publicada amb el títol Historia del virtuoso caballero Tirant lo Blanc dins la col·lecció "Biblioteca Antonio Machado de Teatro" d'Ediciones Antonio Machado, Madrid.
• García 1992. Traducció al castellà, a càrrec de Jorge García, del llibret per a òpera de Josep Lluís i Rodolf Sirera (1992), publicada amb el títol El triunfo de Tirant per l'IVAECM de la Generalitat Valenciana València, conjuntament amb el text original en català, dins del programa de la primera representació de l'òpera.
• Arca 1994. Traducció a l'italià, a cura d'Antoni Arca, de l'adaptació infantil de Josep Franco (1990), publicada amb el títol Tirant lo Blanc dins la col·lecció "Edes-ragazzi" de l'Editrice Democratica Sarda, Sàsser, amb els mateixos dibuixos d'Enric Solbes que contenia l'edició original.
• Joan 1995. Traducció al castellà, a càrrec del mateix autor, de l'adaptació teatral per a infants de Bernat Joan i Marí (1995), publicada amb el títol Las aventuras del caballero Tirant a la col·lecció "Taller de teatro" d'Editorial La Galera, Barcelona

Obres de Joan Martorell

"Guillem de Varoic"
El Guillem de Varoic és un relat inacabat que Martorell ampliá i modificá en els trenta-nou primers capítols del Tiranl. El protagonista és un noble que, avorrit i desenganyat del món, es retira en una ermita a fer peniténcia. Mentrestant, els moros ocupen Anglaterra i ell, esdevingut per uns estranys designis cap dels exércits anglesos, allibera el país de I'ocupació sarraina. Acomplerta ta seva missió, torna a la vida ermitana i aconsella un escuder sobre les maneres de comportament d'un cavaller. L'aspecte didáctic delGuillem de Varoic procedeix del Llibre de l'orde de cavalleria, trtentre que I'aspecte novel.lesc procedeix de la prosificació francesa del Guy de Warwycke, relat anglonormand del segle xtlt.

Lletres de batalla
La lectura de les quinze lletres conservades ens mostren dues actituds ben diferents. que no s'exclouen sinó que es complementen: el taranná lluitador de Martorell per tot alló que afectés els seus interessos o el seu honor i una segona actitud, més subtil, que és el que Mario Vargas Llosa anomena "la passió per les formes", és a dir, la passió per I'ambient creat a I'entorn de la mort, el cerimonial establert per la cavalleria mitjangant cartells afixats a les ciutats, cartes entre els cavallers,etc. És la matanga entesa com a gran espectacle. Un espectaclen el qual, probablement, el menys important sigui la preséncia inevitable de la mort.

Flor de cavalleria
Novel·la, atribuïda a Joanot Martorell, de la qual només es conserva un fragment del pròleg (Biblioteca Nacional de Madrid), on parla de les batalles de sant Miquel amb els àngels rebels i de la licitud dels combats cavallerescs.

Tirant lo Blanc
La novel.la s'inicia amb les aventures del cavaller ermita Guillem de Varoic, el qual rep la visita de Tirant. que es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d'Anglaterra. Alliqonat per I'ermitá sobre la cavalleria. Tirant marxa amb els seus acompanyants a Franqa. Sicília i Rodes. on Tirant arriba a ser cap dels exércits bizantins. Després d'una série d'aventures al nord d'Africa. torna a Constantinoble on es casa amb la filla de l'emperador, la princesa Carmesina, iés nomenat César de I'lmperi. El matrimoni mor poc després; Tirant victima d'una malaltia i Carmesina a causa del dolor per la mort del seu marit. Al costat de I'acció militar de Tirant corre l'acció amorosa; acció amorosa no únicament de Tirant i Carmesina sinó la dels altres personatges: la de Diafebus i Estefania. la de I'emperadriu i Hipolit. la de l'emperador i les donzelles del palau, la del princep Felip amb Ricomana i les extraordináries -per humanescol.laboracions de Plaerdemavida ila Viuda Reposada. Aquesta multiplicitat d'accions manté el lector sempre atent i evita de caure en l'avorriment que podrien provocar alguns capitols massa feixucs, a causa dels convencionalismes retórics de l'época.

La pelicula de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una pel·lícula dirigida per Vicente Aranda i realitzada el 2006 basada en el llibre homònim.

Argument

Es basa essencialment en els episodis de la novel·la de Joanot Martorell (final del segle XV) i té lloc aConstantinoble i referent als amors de l'heroi i de Carmesina, la filla de l'Emperador de l'Imperi Bizantí. Per raons de restriccions cinematogràfiques, la trama de Tirant lo Blanc no és del tot respectada. L'emperador de Constantinople encarrega Tirant lo Blanc d'alliberar l'imperi grec dels turcs, cosa que fa. El desafiament següent serà per a ell de guanyar el tresor més car de la princesa Carmesina: en un món destrossat per la guerra, víctima de les ambicions dels combatents i de la lluita per al poder, el tresor més cobejat és la virginitat de la filla de l'Emperador. Sobre el camp de batalla, Tirant el Blanc és ajudat pels famosos Almogàvers, i en les lluites més secretes de les alcoves del palau imperial, ho és per les dames de la cort, la qual cosa explica el subtítol de la pel·lícula (El complot de les dames).

Repartiment

• Casper Zafer: Tirant lo Blanc
• Esther Nubiola: Carmesina
• Victoria Abril: la Vídua Reposada
• Leonor Watling: Plaerdemavida.
• Ingrid Rubio: Estefània de Macedònia
• Charlie Cox: Diafebus
• Giancarlo Giannini: l'Emperador
• Jane Asher: l'Emperadriu
• Sid Mitchel: Hipòlit
• Rafael Amargo: el gran Soldà

Al voltant de la pel·lícula

• La pel·lícula va ser presentada a València el 30 de març de 2006
• Va estrenar-se a 264 sales espanyoles el 7 d'abril de 2006.
• Es va presentar fora de selecció al Festival de Cannes, el 21 i 22 de maig de 2006.
  Es va presentar en el festival de Venècia.

Personatges de Tirant lo Blanc

Descripció dels personatges principals

Clarament, el personatge principal és Tirant. És ell el punt de referència de les aventures o entorn a ell esdevé tota la història.

Tirant: és un personatge psicològicament ric, i la seva novel·la és, de fet la seva biografia. Tirant és valent, és hàbil en l'ús de les armes i avesat al cerimonial cavalleresc. Invencible, però a diferència dels herois de Bretanya és ferit en el combat, es cansa, etc. És virtuós, és admirable, però viu en un món ben real i actua sempre en el marc del que és possible. Abans de ser cavaller, és instruït en l'ordre de cavalleria per guillem de Varoic i després nomenat cavaller per el rei d'Anglaterra. És un gran estratega, estudia la situació de la batalla, les forces del contrari i aplica les tècniques millor.Té un gran sentit de l'honor, respectuós, fidel al rei, humil, sensible, i sobretot, és vergonyós en la seva vida íntima.Un darrer aspecte molt important, és la seva cara més intima. Amb la seva relació amorosa amb la Carmesina, es troba vacil·lant, vergonyós, sensible, tímid i fins a algun moment arriba al ridícul. Tirant, tremola d'amor, té por d'estar prop de la princesa, arriba a plorar per causes amoroses.La seva relació amorosa amb Carmesina, és ingènua, un amor obertament declarat, llibertat de costums i relacions eròtiques, que, poc a poc, l'allunya de l'amor cortès.Carmesina no vol accedir al típic joc de Plaerdemavida, ella es manté sempre en una actitud recta.


Plaerdemavida: és l'intermediària entre els enamorats, juga un paper decisiu en les escenes amoroses, és ella qui provoca la trobada entre els dos amants.El comportament amorós de Plaerdemavida no és clar, es presenta com una dona molt sensual, que vol participar en tots els afers amorosos, el compliment del seu desig sexual passa més per la imaginació o la participació com espectadora que no pas com protagonista; coneix bé els desitjos del cor i del cos. És ingènuament ingeniosa, és sensible, entremaliada i molt sensual. Parla clar, diu les coses pel seu nom, és amant del rei i per això és tan atrevida.


Carmesina: és una noia d'uns 14 anys que s'enamora de tirant a primera vista. Entre ells intercanvien jocs amorosos sense arribar a “l' acte”, al que Carmesina no vol accedir fins que siguin un matrimoni i mai convidà a Tirant a la seva habitació, encara que li agradés molt, es mantenia firme a les seves conviccions. Representa els valors socials de Joanot Martorell. Al morir Tirant d'una malaltia, Carmesina mor amb ell a causa de la tristesa.


Viuda reposada: és una dona jove, d'uns 23 o 24 anys que sempre està al costat de la Carmesina, l'ha educat. Ella també està enamorada de tirant, però encara que ha educat a Carmesina, farà tot el possible perquè aquest no prengui matrimoni amb Carmesina. Martorell ridiculitza a aquest personatge. Morirà al saber que tirant torna i que la pot matar per impedir el seu casament.


Felip de França: és un infant, estúpid, però Tirant l'ajuda i aconsegueix a Ricomana.


Ricomana: princesa de Sicília. Es casarà amb Felip de França gràcies a Tirant.


Hipòlit: cavaller, cosí de Tirant que l' ajuda en les batalles i en els afers amorosos. Entre Hipòlit i Tirant hi ha una gran amistat.


Guillem de Varoic: és un compte anglès de gran fama com cavaller. És fa ermità quan es va anar de peregrinació i tornà a Anglaterra vivint d'almoines donades en el viatge de peregrinació.


Emperadriu: és la mare de la Carmesina i dona de l'emperador. Es casà amb Hipòlit, el qual ja mantenien relacions sexuals.


El senyor d'Agramunt: cosí de Tirant. Serà casat amb Plaerdemavida i serà rei de Fes.


Diafebus: és cosí de Tirant. Serà l'home d'Estefania -filla del vertader duc de macedònia-.

Tirant el Blanc en El Quixot

Tirant el Blanc deu bastant de la seva popularitat moderna al fet de ser elogiat en el capítol 6 de la Primera Part del Quixot, l'escrutini de la llibreria del Quixot. D'una altra forma estaria oblidat; en la seva època va ser un fracàs editorial, almenys a Castella.4 Però sobre la interpretació d'aquests elogis --què és l'actitud de Cervantes cap al llibre?-- hi ha un llarg debat. Diego *Clemencín, fa més de 150 anys, ho va cridar "el passatge més fosc del Quixot", i hi ha una multitud d'estudis que ho examinen i interpreten. *Eisenberg enumera i examina els primers 14 d'ells, i enumera discussions del tema dins d'obres més generals, però hi ha hagut uns altres després.5 6

Tots els *cervantistas que s'han ocupat del tema estan conformes que l'elogi del capellà Però Pérez representa el semblar de Cervantes. Cervantes (qui no sabia que l'obra fos una altra cosa que un llibre de cavalleries castellà de principis del segle XVI, doncs la traducció amaga que l'és) admirava molt a Tirant el Blanco. *Eisenberg, en la seva hipotètica reconstrucció de la biblioteca de Cervantes, ho identifica com el llibre més antic que posseïa, "veritable joia de la seva biblioteca".7

El capellà identifica alguns dels elements que li entusiasmaven a Cervantes:

—*Válame Déu! —va dir el capellà, donant una gran veu—. Que aquí estigui Tirant el Blanc! Doneu-me-li aquí, *compadre; que faig compte que he trobat en ell un tresor de content i una mina de passatemps. Aquí està don *Quirieleisón de Montalbán, valerós cavaller, i el seu germà Tomás de Montalbán, i el cavaller Fonseca, amb la batalla que el valent de Tirant va fer amb el *alano, i les agudeses de la donzella *Placerdemivida, amb els amors i *embustes de la vídua Reposada, i la senyora Emperadriu, enamorada d'Hipòlit, el seu escuder. *Dígoos veritat, senyor *compadre, que, pel seu estil, és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen, i moren en els seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb aquestes coses que tots els altres llibres d'aquest gènere manquen. Amb tot això, us dic que mereixia el que li va compondre, doncs no va fer tantes necieses d'indústria, que li tiressin a galeres per tots els dies de la seva vida. Porteu-li a casa i llegiu-li, i veureu que és veritat quant *dél us he dit.
El capellà es refereix a coses tan allunyades del món dels llibres de cavalleries castellans que són necieses, per riure's: un cavaller que es combat amb un gos, un altre amb el no *caballeresco nom "Fonseca", un altre amb el nom *seudo-grec, però ridícul, *Quirieleisón de Montalbán, una vídua alegre, una emperadriu enamorada del seu escuder, un cavaller que es mor en el seu llit, el seu testament fet.

Ara bé, són aquests detalls ratlles (còmiques) de l'obra de Martorell, o reflecteixen com Cervantes creia que s'hauria d'escriure un llibre de cavalleries? Perquè si l'obra ostenta moltes tatxes, en opinió de Cervantes, no és l'obra mestra i innovadora que molts (sobretot els valencians) hagin volgut veure.

Les paraules claus són "no va fer tantes necieses d'indústria". En algunes edicions (les de *Hartzenbush8 i Rodríguez Marín entre elles), cap antiga, i de vegades sense confessar-ho, se suprimeix el "no": "va fer tantes necieses d'indústria", que canvia notablement el sentit. Aquesta pràctica ha contribuït a la confusió.

A l'autor, que se li manin a les galeres. Cap *cervantista ha fet constar que accepti la *interpretacíon de Martín de Riquer que "tirar a galeres" es refereix a galeres d'impremta, i llavors significa que "ha de tirar-se".9 Va rebre una gairebé immediata resposta negativa de Manuel de *Montolíu10 i després una altra de *Giuseppe *Sansone.11 Aquesta interpretació de "tirar a galeres" no es troba en cap text contemporani de Cervantes, mentre són abundants les referències, entre elles l'edició 23a de el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, a galeres com a llocs de càstig, de treball forçat (de *remero), on es manen els que s'han portat malament. En efecte, alguns dels criminals que El Quixot troba en el capítol I, 22 es destinen a les galeres per al seu càstig.

Però des d'una altra perspectiva, es pot entendre l'actitud favorable i l'entusiasme de Cervantes. A Cervantes li agradaven els llibres divertits, còmics, i creia que el món necessitava més d'ells. En aquest sentit, i no pel seu suposat realisme, és model per al Quixot.

Biografia de Martorell

És un cavaller de la petita noblesa valenciana. No s'ha conservat la data exacta del seu

naixement, però es pensa que succeeix entre els anys 1405 i 1413 a la ciutat de València, mentre que la seua família és originària de La Safor. Martí de Riquer, un dels crítics literaris que més i millor han estudiat la seua obra, situa aquesta data entre 1413 i 1414. Com altres famílies valencianes de l'època, la de Martorell participa força de la vida agitada del segle XV, en viatges i lluites internes, així com en duels per qüestions d'honor.

Els primers documents escrits que parlen de la seua figura ja l'esmenten com a cavaller el 1433. Forma part, juntament amb el seu pare i germà, de la companyia reial d'Alfons el Magnànim que lluita a la batalla naval de Ponça. El seu pare hi és ferit de mort, deixant Joanot com a hereu universal dels seus béns en lloc del fill primogènit, el seu germà Galcerà Martorell.

Els primers documents escrits que parlen de la seua figura ja l'esmenten com a cavaller el 1433. Forma part, juntament amb el seu pare i germà, de la companyia reial d'Alfons el Magnànim que lluita a la batalla naval de Ponça. El seu pare hi és ferit de mort, deixant Joanot com a hereu universal dels seus béns en lloc del fill primogènit, el seu germà Galcerà Martorell.

Aquestes lletres de batalla es conserven a la Biblioteca Nacional de Madrid, que preserva també el manuscrit sobre Guillem de Varoich, un relat que resta inacabat i que és una adaptació del poema anglonormand Guy de Warwick, i que Martorell devia conèixer per mitjà d'una traducció francesa del segle XV. Guillem de Varoich es considera com una mena d'esbós dels primers capítols del seu únic llibre que ens ha arribat complet, el Tirant lo Blanc. El mateix manuscrit conservat a Madrid conté una altra obra atribuïda a Joanot Martorell, Flor de cavalleria, però només se'n conserva el començament.

L'estada a Anglaterra, entre el 1938-1939, és important per Joanot Martorell. Hi llegeix llibres que més tard l'ajudarien en la seva vocació literària i, a més a més, coneix cavallers de tot el món que arribaven a la cort anglesa a la recerca d'aventures. Es pensa que hi va trobar els materials per a escriure la primera part del Tirant lo Blanc. És indubtable que el Tirant beu de la realitat de la seua època: lluites fratricides, cavallers, amors difícils barrejats amb l'honor i amb els interessos familiars en joc. D'entre les influències trobades, hi ha la el poema de Guy de Warwik, la llegenda anglesa de l'ordre de la Garrotera i la incipient obra de Joan Roís de Corella. També un cert esperit de venjança contra aquells cavallers –el seu cosí i Gonçalbo d'Híjar, entre d'altres– a qui no es va poder enfrontar en el camp de batalla.

Joanot i el seu germà tenen encara nombrosos enfrontaments, reptes i encontres cavallerescos amb altres nobles, que desemboquen en l'empresonament dels germans en diverses ocasions entre 1440 i 1450. Arruïnat, Joanot es ven les seves propietats. Per a obtenir la protecció reial l'any 1452 l'escriptor ostenta el càrrec de cambrer reial d'Alfons el Magnànim, i més tard els càrrecs de trinxador i d'escrivà del príncep Carles de Viana.

Es pensa que Joanot Martorell comença la redacció de la seua obra cabdal el 1460, després d'un viatge a Itàlia. El Tirant lo Blanc és dedicat a l'infant Ferran de Portugal, germà del rei català Pere el Conestable. Sembla que quan Martorell acaba el llibre, arruïnat, empenyora el manuscrit cap al 1464 a Martí Joan de Galba per una quantitat de diners. És per això i per apreciacions de tipus estilístic, temàtic i d'estructura que alguns estudiosos havien mantingut fins recentment que Martí Joan de Galba i també Joan Roís de Corella havien col·laborat en major o menor grau en la redacció de la novel·la de cara a la seua edició.

La mort de l'escriptor i cavaller té lloc l'any 1465.

Sinopsi del Tirant

Amb motiu del casament d’una filla del Rei de França amb el Rei d’Anglaterra se celebren a Londres unes grans festes. Hi excel·leix un gentilhome bretó de vint anys, anomenat Tirant lo Blanc. Allí és armat cavaller. En acabar les festes, Tirant marxa cap a Nantes on s’assabenta del setge de Rodes. Veient que els assetjats no reben ajut de ningú, decideix anar-hi ell mateix.
Després de passar per la costa de Barbaria (Nord d’Àfrica), posen rumb a Palerm per proveir-se de blat. Els reben els reis de Sicília, acompanyats de la seua filla, la Infanta Ricomana, donzella de gran bellesa. L’expedició organitzada per Tirant marxa cap a Rodes, en quatre dies arriben a l’illa. Amb audacia i enginy, trenca el setge de l’esquadra genovesa i enganya el Soldà fent-lo creure que disposen d’una gran quantitat de recuros. Aquest posa fi al setge i abandona l’illa.
Retornat a Sicília, Tirant és requerit per l’Emperador de Constantinoble, qui li atorga la capitania imperial i general de la gent d’armes i justícia. A la cort Tirant coneix la filla de l’Emperador, Carmesina, de qui s’enamora. Enimg d’una treva, mentre se celebra un sumputuós banquet arriba al port una nau endolada en què viatja la fada Morgana, que va a buscar els seu germà el rei Artús, qui respon a una sèrie d’enginyoses consultes.
Mentre les victòries, les treves i les derrotes bèl·liques se succeixen, l’amor entre Carmesina i Tirant s’aferma, fins que una intriga malintencionada fa creure a Tirant que Carmesina manté amors deshonestos amb el jardiner del palau. Després de matar-lo, el cavaller s’embarca per anar al camp de batalla. Enmig de la travessia, la nau naufraga a les costes de Barbaria on se succeeixen nombroses batalles. Així mateix, Tirant emprèn una tasca evangelitzadora amb la qual aconsegueix convertir al cristianisme milers d’infidels nordafricans.
Tirant organitza una nova campanya per alliberar Costantinoble, objectiu que aconsegueix. El Soldà i el Gran Turc, veient-se perduts, proposen la pau final per a cent anys. L’Emperador, per a premiar els serveis del cavaller, li atorga la mà de Carmesina. Però la mort el sorprèn sobtadament. Ferida per un immens dolor, Carmesina també mor.