La pelicula de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una pel·lícula dirigida per Vicente Aranda i realitzada el 2006 basada en el llibre homònim.

Argument

Es basa essencialment en els episodis de la novel·la de Joanot Martorell (final del segle XV) i té lloc aConstantinoble i referent als amors de l'heroi i de Carmesina, la filla de l'Emperador de l'Imperi Bizantí. Per raons de restriccions cinematogràfiques, la trama de Tirant lo Blanc no és del tot respectada. L'emperador de Constantinople encarrega Tirant lo Blanc d'alliberar l'imperi grec dels turcs, cosa que fa. El desafiament següent serà per a ell de guanyar el tresor més car de la princesa Carmesina: en un món destrossat per la guerra, víctima de les ambicions dels combatents i de la lluita per al poder, el tresor més cobejat és la virginitat de la filla de l'Emperador. Sobre el camp de batalla, Tirant el Blanc és ajudat pels famosos Almogàvers, i en les lluites més secretes de les alcoves del palau imperial, ho és per les dames de la cort, la qual cosa explica el subtítol de la pel·lícula (El complot de les dames).

Repartiment

• Casper Zafer: Tirant lo Blanc
• Esther Nubiola: Carmesina
• Victoria Abril: la Vídua Reposada
• Leonor Watling: Plaerdemavida.
• Ingrid Rubio: Estefània de Macedònia
• Charlie Cox: Diafebus
• Giancarlo Giannini: l'Emperador
• Jane Asher: l'Emperadriu
• Sid Mitchel: Hipòlit
• Rafael Amargo: el gran Soldà

Al voltant de la pel·lícula

• La pel·lícula va ser presentada a València el 30 de març de 2006
• Va estrenar-se a 264 sales espanyoles el 7 d'abril de 2006.
• Es va presentar fora de selecció al Festival de Cannes, el 21 i 22 de maig de 2006.
  Es va presentar en el festival de Venècia.

Modernitat de l'obra

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. To solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.

El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.